El cultiu del vime

Què és el vime?

El vímet, anomenat popularment a Montgai vime (del llatí vimen), és el conjunt de branques d’un arbust autòcton de Catalunya que s’anomena vimetera i d’altres espècies de salze, que creix a les riberes d’alguns rius de manera salvatge i és utilitzat en cistelleria i altres estris domèstics. Les seues branques són primes, llargues i flexibles i, per tant, de fàcil manipulació. És molt important que la zona on creix s'esporgui i es netegi perquè torni a sortir, ja que la malesa dificulta el seu creixement.

^{Cultiu de vimeteres.}

Els materials utilitzats poden ser de qualsevol part de la planta, com els cors o els bastons de tiges de rota, o la grossor sencera, com amb els interruptors de salze. S’ha d’agafar en lluna minvant, perquè si no podria fer fillols o tinyar-se. La collita del vime s’ha de realitzar a l’hivern, i cal deixar-lo en remull fins passada la primavera, quan més saba corre pels seus vasos i si es vol pelar, cal fer-ho abans que s’assequi.

^{Vimetera salvatge.}

El nom de vime originalment feia referència a les vares grans i flexibles de la vimetera, i va passar a designar qualsevol matèria primera d’origen vegetal de les mateixes característiques. Teixit té diversos usos, principalment a la manufactura de cistells i mobles (normalment de jardí). El vime és lleuger però robust, i d’aquesta manera és ideal i poc costós per mobles que seran moguts amb freqüència.

Història del vime

El vime és un material utilitzat des de temps primitius, que es treballa gairebé des de sempre. Es diu que l’ús extensiu d’objectes de vímet a l’Edat de Ferro va tenir una influència en el desenvolupament dels patrons utilitzats a l’art cèltic. Ja des de les primeres civilitzacions es parla de la presència d’aquest arbust, des de l’antic Egipte fins a Roma, amb referències documentals del vímet. A l’edat mitjana, en què el seu cultiu va començar a esdevenir sistemàtic.

Va tenir molta importància a Europa, sobretot a principi del segle XX, fins que nous materials van fer la seua aparició substituint al vímet als diferents recipients i altres elements del camp i de la llar. La seva estètica actual ha estat molt influenciada pel Moviment d’Arts i Ofici del final del segle XX.

^{La collita de fruita a mitjans del segle XX, amb cistells de vímet de Montgai. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

^{Veïnes i veïns de Montgai al Castell del Remei (Penelles, Noguera) per celebrar el dia de la Mona, utilitzant cistells de vímet per transportar el menjar. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

^{Veïns de Montgai amb les seues mascotes dalt d'un carro, equipats amb un cistell i diversos estris de vime, cap al 1950. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

El cultiu i el treball del vime a Montgai. La recuperació de la memòria oral

L’ofici del vime va ser un dels principals motors econòmics dels habitants de Montgai durant tot el segle XIX i la primera meitat del XX, fins l’arribada massiva dels plàstics. Al poble es duia a terme tot el procés de producció: des de les plantacions de vimeteres al voltant del nucli urbà, passant per la recol·lecció en ple hivern, fins el tractament de les fibres i la preparació del vime per utilitzar-lo. Llavors, s’exportava per tota Catalunya per teixir-lo: als pobles on hi havia cistellers (com a Butsènit), als grans tallers de les ciutats i fins i tot més enllà, ja fos amb camions, trens o amb vaixells.

A Montgai es produïen les varietats del país (autòctona, la majoritària a les plantacions del terme de Montgai, era pastós i fort, i anava molt bé per lligar llenya) i del nord (originària del nord d’Europa, anomenada també de jardí, més groguenc, amb una major producció de vime cada any, més fi i delicat, que anava millor per fer cistells). I del Pla d’Urgell s’importava la varietat belga (de Bèlgica, més llistat, molt llarg i sense cap lluc), que es treballava a Montgai.

^{Treballadors i treballadores del vime a Montgai, 1934. Foto cedida per en Benito Pedrós (Montgai).}

“Casa nostra era la casa dels vímets. Aquests vímets, va començar a vendre’ls l’amo de la masia. I van començar a venir uns camions de Barcelona, uns camions llargs, llargs! I segons on, aquí a Montgai, aquí al primer pont del Sió, no podien passar. Uns camions grossos. Però no com tràilers. Carregaven molts de gèneres. I llavors el meu pare i el veí, el del Segalà, eren les cases dels vímets. Ells llogaven les dones i elles els pelaven. Els tenien tot un mes allà amb els dipòsits, que es posessin tendres, per poder-los pelar. Llavors els pelaven i quedaven blancs, més tard els tenien estesos a assecar, plantats; quan eren secs, els lligaven i l’amo els mesurava i venien aquests camions a buscar-los.” Vicent Farreny, Cal Jonvet (Montgai, 1925).

^{Treballadors i treballadores del vime a Montgai, 18 de març de 1945, esporgant el vime de la varietat del país. Foto cedida per en Benito Pedrós (Montgai). Persones que apareixen a la foto, d'esquerra a dreta: l'Esquerrana, en Benito Pedrós, la germana d'en Benito Pedrós, la Maria del Sellé (a baix asseguda), el Pere del Sigristà (a dalt assegut), la Maria Munsco (a baix asseguda), lo Vicent del Polinario (a dalt dret), la Pilar Cobo (a baix asseguda), en Magí Villaró Armengol (l'oncle del Benito Pedrós, a dalt dret, porta la boina), ? (a dalt dret), en Josep Riasol (a dalt dret amb els braços creuats), una altra germana d'en Benito Pedrós (a dalt dreta) i la Garriga (a baix asseguda).}

“Als vímets, ma germana hi va anar molts anys, ella esporgava. Cada any li compràvem unes tisores, i se li gastaven, eh! Anaven unes quantes dones, ella en unes basses i allí brotaven, es tornaven tendres, feien fulleta, això al maig, i és clar, posaven uns peladors, i passaven el vímet allà i estiraven i unes dones estiraven als peladors i altres dones que acabaven de llimpiar. N’hi havia unes quantes de cases que en feien de vímets... els vímets els collien a l’hivern.” Remigio Solé, Ca la Ina (Montgai, 1928)

^{Gent treballant el vime a Montgai, als anys 1950. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

“Es treballava lo vímet. L’Àngel del Canonge feia cistells, però el que es feia sobretot es treballava lo vímet, i el venien a algun majorista. A l’hivern tallaven los vímets, els posaven a l’aigua perquè no s’assequessen, i a la primavera els pelaven.” Claudi Grau, Cal Grau (Montgai, 1928).

-

L’Arada (2016): Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent. Edició: Ajuntament de Montgai i l’Arada creativitat social. Pàgines 55, 89 i 96.

^{Treballadors i treballadores del vime a Montgai, al voltant de l'any 1945. Foto cedida per en Josep Riasol i en Benito Pedrós (Montgai). Les persones que apareixen a la foto són, d'esquerra a dreta: En primer pla: l'Àngel. A la fila de davant: lo Jaumet de Cal Cascall (se'n va anar a França), en Josep Riasol (aguanta el feix de vime), la Francisca Serret, l'Antonieta de Cal Serra, la Isabel Mirats Farré (la tia d'en Benito Pedrós), la mare d'en Benito Pedrós, la Maria de Cal Sellé (sogra de l'Àngel de primer pla, i que la tapa en part), la Maria del Musco, l'Antònia de Cal Cobo. A la segona fila: lo Ramon de Cal Tonyo, lo Terés, la Maria de Ca l'Àngel (asseguda, amb el davantal blanc), en Magí Villaró Armengol (l'oncle d'en Benito Pedrós). A la tercera fila: ? (de perfil), la Maria de Cal Magí, ? (mig tapada), ? (darrere de tot), la Massana, ?, la Lola de la granja, la Musco, la Biel, ?, la Bagap, ?, ?, ?. A la fila del fons: lo Cirilo, la Biel, ? (mig tapada), la Montserrat de Ca la Francisca, ? (mig tapada).}

Alguns dels antics treballadors de les plantacions de vime són en Josep Riasol i en Benito Pedrós, que ens han pogut transmetre gran part dels seus records durant els anys que hi van estar treballant.

En Josep Riasol i en Benito Pedrós, bons amics, van néixer amb un dia de diferència, a finals d’abril de l’any 1927. En Benito Pedrós era nebot del propietari de la major plantació de vime de Montgai, en Magí Villaró (fill de Cal Llúcio de Butsènit), on tota la família hi treballava a jornal. En Josep Riasol era un veí del poble, que també hi treballava a jornal. Els fets més traumàtics de la Guerra Civil Espanyola per Montgai, la Batalla del Front del Segre i el Cap de Pont de Balaguer (1938), van succeir quan tenien 11 anys. Ambdós van començar a treballar a la plantació de vime als 13 anys (1940), perquè als 12 s’acabava l’educació obligatòria. Hi van treballar fins l’any 1952, amb 25 anys, quan el negoci es va esfonsar per l’arribada de nous productes, com els plàstics, i una producció més industrialitzada que necessitava menys mà d’obra, fent caure els preus.

Recorden com abans tot el poble hi treballava tot l'hivern collint les rames de vime i tota la primavera pelant-les (les dones) i emmagatzemant-les i comercialitzant-les (els homes), i tot s'havia de fer a mà i amb eines senzilles i manuals. Les finques al nord del Sió estaven totes plantades amb vimeteres, i hi havia diverses secles i dipòsits d'aigua per regar-les durant l'any i per amarar les rames collides des de l'hivern fins la primavera. Tan sols la plantació al costat del Sió d'en Magí Villaró (que era l'empresari, el negociant i el gestor de la plantació a més del propietari) arribava als 500 quintars de producció, i a la Masia del Llúcio (també d'en Magí Villaró) en tenien 10 jornals més; a més, hi havia altres propietaris amb plantacions prop del riu, com Cal Manjo, i una plantació de 4 jornals a la Planta dels Colls que la gestionava Ca l'Antuona.

La cabana més propera al Pont de les Lloses era el magatzem de la plantació del tiet d'en Benito Pedrós, on hi treballaven ell i en Josep Riasol. A prop hi havia una bàscula manual per pesar el vime, feina que també tenien encarregada.

Recorden un dels comerciants de vime que venia a buscar-lo a Montgai per vendre'l a tota Catalunya, que l'anomenaven el Pallerés.

Sobre com s'han de plantar noves vimeteres per aconseguir la màxima producció, recorden com després de plantar els esqueixos amb files juntes, els tallaven a un pam d'alçada, per evitar el creixement en alçada del tronc (que així quedava de forma arrodonida, "rodó com un bolet", anomenat "cabostres") i augmentar el número i la llargada de les rametes de vime. Si no es tallaven tan baixos, la mata es convertia en un arbre. En la varietat de vime del país això afectava relativament poc, però en la varietat del nord, la planta "es falca", minvant la quantitat i la qualitat.

Quan tocava collir el vime, algunes rames sortien curvades o caragolades i ja no es podien vendre. Als petits propietaris de plantacions de vime això els emprenyava i procuraven sempre que les vimeteres no es fessin arbres, però a les grans plantacions lligaven els feixos de vime en diversos punts i ben apretats per a què la pressió eliminés les curvatures i vendre'ls igualment. "(naltres els) lligàvem, els ficàvem així ajuntats de baix i un altre a dalt els fotíem ben estrets, i quan estaven lligats, llavors s’adreçaven."

Poc després de collir el vime, en Josep Riasol i en Benito Pedrós s'encarregaven de separar-lo per llargades. L'estenien arropenjat a una paret del cobert, i amb l'ajuda d'una biga o d'una canya, marcaven l'alçada mínima de la categoria més llarga, i enretiraven les rames que sobrepassaven la mida marcada, les lligaven en feixos ben fort entre elles i les portaven al desaigue on hi havia la resta de vimes d'aquesta categoria per estovar-los. A continuació, tornaven a la paret del cobert, abaixaven la canya i marcaven l'alçada mínima de la següent categoria, i repetien tot el procés per les quatre categories que hi havia més o menys estandarditzades a la plantació. Com més llargs eren els vime, més lligades se'ls feia als feixos, i d'aquesta manera sabien la categoria a la que pertanyien. Sempre es començava fent la lligada de baix de tot, i per la categoria més curta se'n feia una altra al mig; a la següent mida es feia també una altra lligada, fins a les 5 lligades dels vimes més llargs.

^{Dones treballant el vime a Montgai, als anys 1950. Darrere seu, es veu la Masia del Marxant. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

El cobert servia com a magatzem del vime, tant del pelat com del que no hi estava. Es va construir abans de la Guerra Civil expressament per guardar la producció vimetera, i durant molts anys va ser el magatzem més gran del poble, i l'única cabana embigada feta completament de pedra. Durant la Guerra Civil, al cobert s'hi va instal·lar la intendència de l'exèrcit franquista, i van arrancar les portes i les finestres per fer-hi grans focs a dins.

A la Masia del Llúcio també es feia vime, ja que a prop hi havia uns pantants per regar les vimeteres. Era una gran masia (actualment encara està dempeus, però abandonada de fa anys i sense manteniment, té 600 m² de superfície a cada pis), portada per una família mitgera i un mosso, i a la façana hi havia una petita capella amb la imatge de Sant Antoni, protector dels camps i dels animals. A la masia, a més de la producció de vime, també es feien altres tasques agroramaderes, com la pagesia (amb una finca de 7 jornals de terra), un ramat (pel qual hi havia un corral d'un jornal de terra, tancat amb un mur de pedra, ara enderrocat), animals de corral (gallines, galls dindi...), etc.

Poc després de la Guerra, el sou dels homes per treballar al vime era de 10 pessetes al dia (desconeixem quant cobraven les dones), treballant de sol a sol, sense un horari establert. La fam i la pobresa de la postguerra empenyien a que gairebé tot el poble treballés a les plantacions de vimeteres, sense importar el sou, les hores ni els dies de descans. En el millor dels casos, algunes setmanes, el diumenge a la tarda era l'únic descans setmanal permès, i era l'únic moment d'oci de què disposava la població per reunir-se, socialitzar i fer comunitat fora de la feina.

Recorden quan anaven als pobles de l'Urgell (com s'anomenava popularment les terres regades pel Canal d'Urgell al sud de la Serra de Bellmunt, actualment dividides en les comarques de la Noguera, el Segrià, el Pla d'Urgell, l'Urgell i les Garrigues) a buscar el vime belga que s'hi produïa. Durant un mes, anaven els dilluns al matí amb bicicleta fins als Arcs, el Poal, el Palau d'Anglesola..., on hi passaven la setmana treballant-hi classificant el vime per alçades i fent i lligant feixos, i el dissabte a la tarda tornaven a Montgai per posar el vime a estovar als dipòsits del poble i pelar-lo a la primavera. Al nord del Pla d'Urgell, també a l'hivern tenia lloc la collita de la remolatxa per la Sucrera de Menàrguens; així, mentre als camps hi havia la remolatxa, el cultiu del vime belga es feia a les ribes de les rieres i de les secles, per l'aigua constant que les regava, especialment a la riera de la Coma (que neix a Anglesola i desemboca al riu Corb al Poal), ja que passa pel costat de l'Estany d'Ivars. Les vimeteres del Pla d'Urgell feien unes "matarrades grosses", i el vime que en sortia "era tot llistat, tirava més (major quantitat), llarg i sense cap lluc". "Naltres teníem un comprador als Arcs, un altre al Poal, un altre... [...] Fixa’t tu... Naltres érem joves (uns 13 o 14 anys) i ja érem homes de la confiança, mos aviaven allà baix un mes allí a lligar vime tots sols. Baixàvem al matí, el dilluns al matí marxàvem avall, a l’hora allà. Dissabte al plegar, altre cop a Montgai. [...] Marxàvem al matí amb bicicleta. Fèiem 20 quilòmetres! I mos deixaven lliures, eh? Naltres fèiem les garbelles, ho fèiem tot, les lligàvem... tot, tot, tot." Però el fet d'haver de treballar lluny de casa tots sols també els reportava algun privilegi, com "Un any, allà als Arcs, dormíem a casa d'un pastisser, que ens donava un pa blanc cada dia!".

El vime, un cop havia passat almenys uns mesos estovant-se (generalment de gener a maig) i ja l'havien pelat, es tallava longitudinalment en meitats, en quarts o en particions més petites, per aconseguir vime més prim i flexible per treballar-lo en la cistelleria.

La feina de pelar i partir el vime no sempre s'havia dut a terme a Montgai. Durant uns anys, un cop collit i estovat, es portava a Caldes de Malavella per posar-lo a estovar a les aigües calentes que hi surten de manera natural per treballar-lo millor. A Montgai també es va intentar replicar aquest procés, però la despesa en llenya per escalfar l'aigua no sortia a compte amb el preu a què podien cobrar el vime dels majoristes.

Un cop acabat el procés, s'exportava el vime a les ciutats, on hi anaven els majoristes i els cistellers a comprar-lo, com a Balaguer, Tàrrega i Barcelona, i de vegades també s'emmagatzemava en un cobert de Balaguer per vendre'l de mica en mica. El transport del vime es feia amb camions. A en Josep Riasol li havia tocat ajudar en uns quants viatges a Barcelona. Recorda com primer posaven el vime vora l'alzina, i des d'allí el carregaven al camió, fins que quedava ben ple. Llavors anaven fins a Barcelona, el descarregaven al magatzem del comprador i tornaven cap a Montgai. Per ell, aquells dies eren els més tranquils i descansats, perquè "l’únic que feia era passejar, perquè carregava aquí, carregava allí i carregava allà".

En aquells moments hi havia pocs fotògrafs, així que quan n'arribava un al poble, era moment d'aprofitar-ho. Recorden el fotògraf foraster que va vindre a Montgai l'any 1934, quan ells tenien 7 o 8 anys i ja ajudaven la família. En Magí Villaró, el propietari de la major finca de vime de Montgai i oncle d'en Benito Pedrós, va reunir tota la família i els treballadors que en aquells moments estaven a la finca per fer-se una foto. I el mateix record tenen per quan un fotògraf va anar-hi l'any 1945, quan ells ja hi treballaven plenament.

ç

^{Dones treballant el vime a Montgai, als anys 1950. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

^{Gent treballant el vime a Montgai, als anys 1950. Foto publicada al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016).}

^{Gent de Montgai lluint amb els feixos de vime ja pelat, als anys 1950. Fotos publicades al llibre Paisatges de Montgai i Butsènit. Les vivències de la nostra gent (l'Arada, 2016). A la foto de l'esquerra, en Jaume (conegut popularment com lo Golet) és el protagonista de la foto, quan era mosso a Cal Barberet de Butsènit. A la foto de la dreta, al mig, somrient i amb un gran barret, hi ha la Maria de Cal Garriga, i dempeus hi ha la Lola (al centre, amb el gran devantal blanc) i la Consol de Cal Gai (a la dreta, amb un barret a la mà).}

La recuperació del cultiu de vime

El dimarts 18 de gener de 2021 va tindre lloc la plantada d’una vintena d’esqueixos de vimeteres al Parc de la Salut de Montgai. Aquesta acció se situa en el marc d’un projecte engegat per l’Ajuntament de Montgai i l’associació Terra de Mans per recordar la tradició vimetera de Montgai, donar-la a conèixer a les noves generacions i evitar que es perdi aquest ofici artesanal.

^{Plantada d’esqueixos de vimeteres al Parc de la Salut de Montgai. 18 de gener de 2022. Fotos: Jaume Gilabert.}

Més informació

Si voleu aportar-nos informació i records sobre el vime de Montgai, teniu més fotografies o coneixeu més gent que apareix a les fotografies antigues que acabeu de veure, ens ho podeu fer arribar a través de pladebarris@montgai.cat, el telèfon 973 43 00 05 o personalment a l'Ajuntament!

Si us ha quedat qualsevol dubte o curiositat, podeu adreçar-vos a:

• l'Ajuntament de Montgai: plaça Prat de la Riba, 16; 973 43 00 05; pladebarris@montgai.cat
• l'Associació Terra de Mans: https://terrademans.blogspot.com/
• l'Anna Sínia (la directora tècnica de la recuperació del vime de Montgai): 615 59 36 71; info@annasinia.org ; https://annasinia.org/