Isidre Aldavó

Isidre Aldavó va néixer a Montgai l'any 1891. Va ser un activista cultural i polític catalanista entusiasta, i va fundar l'associació Pomell de Joventut Renaixença Montgaianenca (1920-1923) a Montgai (dins de la xarxa de Pomells de Joventut que s'estenia per tota Catalunya), a més de difondre el moviment pomellista als pobles del voltant, fins que la Dictadura de Primo de Rivera va prohibir tota la cultura catalana al 1923.

De jove, Isidre Aldavó tenia vincles amb la Lliga Regionalista, el partit que en aquells moments comandava la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). Era un gran admirador del seu president, Enric Prat de la Riba, i per això va lluitar per a què la plaça de l'ajuntament de Montgai portés el seu nom. Però amb els anys, va evolucionar ideològicament i es va distanciar progressivament del regionalisme moderat del catalanisme conservador fins a ser obertament independentista, un moviment que en aquest període començava a agafar força entre els activistes culturals i polítics. Va publicar diversos articles en diaris i revistes on explicava les seues idees i pensament.

També va ser de les primeres persones que va investigar sobre la història del seu poble.

El 26 de desembre de 1922, tornant a Montgai d'un acte polític de Menàrguens, va patir un accident de moto en el que va perdre la vida amb 31 anys.

La seua mort va ser tan sentida, que el diari La Publicitat, d'àmbit català, explicava així la posterior festa dels Pomells de Joventut de Montgai:

"El diumenge passat [15 de maig de 1923] els senyors Folch [Josep Maria Folch i Torres], Serra [Josep Serra Ustrell] i Bassas, acompanyats del pare Noguera, Sch. P., anaren al joliu poble de Montgai, on se celebrà també una festa pomellista. També es traslladaren a Montgai molts dels pomellistes balaguerins, trobant-se reunits amb els de Bellcaire i d'altres pobles.

A la carretera, al lloc on morí víctima d'un accident de moto, el ferm nacionalista, conseller dels Pomells de Montgai, n'Isidre Aldavó, la mort del qual fou per tothom sentida, el senyor Folch feu aturar l'automòbil, i ell i els seus amics digueren una oració, per l'etern descans de l'ànima del bon Aldavó.

Després de les presentacions de consetud, hom es reuní tot seguit a l'estatge social dels Pomells de Montgai, on el jove Jesús Cassan, del Pomell de Joventut Renaixença Montgaianenca, donà la benvinguda als visitants, tot recordant la trista manca de n'Aldavó. Li contestà el senyor Folch, dedicant un record al finat amb sentides paraules, que commogueren de nou als reunits.

A la parroquial tingué lloc una solemníssima missa de comunió, siguent-ne celebrant el rector, mossèn Francesc Cembellé, Pvre., vicari d'Ivars d'Urgell. L'estol de pomellistes balaguerins s'encarregà dels càntics de la missa. S'acabà la festa religiosa amb el cant dels Goigs dels Pomells de Joventut.

Els pomellistes i poble tot, presidits per en Folch i Torres, anaren després al cementiri a portar una corona de flors naturals a la fossa on hi descansa per sempre més el cos del malaguanyat Aldavó. Uns pomellistes llegiren uns parlaments dedicats a la seva memòria, i el senyor Folch digué unes breus paraules d'elogi.

Després d'haver dansat un bon enfilall de sardanes, els pomellistes es reuniren després en àpat de germanor, que se celebrà a la casa parroquial, que fou presidit, ultra el senyor Folch, per altres distingides persones. El dinar transcorregué dintre de la més franca companyonia. Després es llegiren diverses adhesions foranes, essent rebudes amb forts aplaudiments.

LA FESTA DE LA TARDA. Aquesta es féu en una espaiosa era. Molt abans de començar estava completament plena. Començà amb un parlament per la senyoreta Margarida Ferré, presidenta del Pomell. Llegiren poesies i parlament en Daniel Torroella, en Francesc Prats, en Moisès Aran, les damisel·les Dolors Sandiumenge i Rosa Vidal. La senyoreta Dolors Anglès, acompanyada al piano per mossèn Pons, cantà amb molt d'encís unes cançons catalanes. El senyor Viladot, d'Agramunt, féu un parlament ple de catalanitat, dedicant, de més, elogis a l'obra realitzada per l'Aldavó. El pare Roig, Sch. P. de Balaguer, parlà de la idealitat de la festa; digué que en Folch, en crear els Pomells, havia fet un jardí, les flors del qual les portaria a la Verge del Miracle. Amb belles paraules elogià la tasca dels Pomells, dedicant-ne també igual que el senyor Viladot, a l'Aldavó. Molts aplaudiments es feren al senyor Folch, quant començà el seu parlament. Digué que sentia tal emoció en aquells moments, que temia que no li permetés expressar-se com ell voldria, ja que aquella festa no tenia cap precedent i causaria un record inesborrable. Tributà un record a aquell bon amic, que havia creat els Pomells a Montgai, essent el primer que cridà al seu entorn els joves i les donzelles, i que avui tot Montgai el plorava, els amics i els enemics, ja que en aquell moment no tothom era al seu costat, mes ell, amb el seu esperit selecte, no defallí, i la seva obra era avui unànimement reconeguda. Feu després el senyor Folch una brillant apologia dels Pomells i felicità i encoratjà els pomellistes de Montgai a seguir el camí emprès amb tant d'entusiasme. Una ovació entusiasta fou adreçada a en Folch després del seu sentit parlament. Feu el discurs de remerciament el pomellista n'Antoni Roqué.

Amb el cant dels Segadors i de l'Himne dels Pomells es donà acabament a aquella simpàtica festa, que deixarà un grat record a tots els que hi assistiren."

Podeu consultar el diari aquí.

Actualment, el carrer de darrera de casa seua porta el seu nom, que és on també hi podria haver el cementiri en època medieval i moderna.