Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

L'època Moderna

Des de finals del segle XV dC fins a mitjans del segle XIX dC.

epoca moderna.jpg

La presa de la Bastilla durant la Revolució Francesa (1789). Quadre de Jean-Pierre Houël. Origen de la imatge.

Amb l’Edat Moderna (del segle XVI al XVIII), l’agricultura començava a perdre el seu protagonisme com a font de riquesa, paper que van començar a assumir el comerç i les manufactures. Els estaments socials segons el privilegi i l’herència (noblesa i església) anirien desapareixent, i la riquesa personal i familiar marcava l’estatus social. Aquella imatge d’un món de cavallers i pagesos (una classe sense privilegis, que treballava la terra i dibuixava l’economia real, i una de privilegiada, que s’alimentava del treball dels primers i els dirigia) aniria canviant lentament cap a una altra protagonitzada per la burgesia (gent vinculada al món dels negocis i propietària dels tallers artesans i la majoria de les terres) i el proletariat (la ingent massa de treballadors que només disposava de la seua força de treball per guanyar-se un sou). Però el canvi no va ser ràpid ni tampoc lineal.

Foto antiga de Butsènit, on en primer terme es veu el Molí i al fons el poble amb el campanar que destaca per sobre de les teulades. Fotografia d'en Salvador Palau Rafecas, any 1989. Origen de la imatge.

Els habitants de Montgai i Butsènit depenien del seu territori, àrid i faltat de recursos hídrics, i per això la seua economia era precària, fluctuant i endeutada crònicament. La població era sobretot pagesa i pastora: es cultivava blat, ordi, altres cereals de secà pels animals, oliveres, vinya, farratges, safrà, cànem, lli, llegums, alls, cebes i productes d’horta; i criaven ovelles, cabres, vaques, bous, mules, gallines i pollastres. Als pobles també eren molt importants els molins de farina, les premses d’oli i vi, les carnisseries, la fleca o forn de pa, etc. Els forns de pa de Montgai i Butsènit estaven situat a la plaça de l’església, i els molins de farina al costat del riu Sió, el de Montgai prop del passeig del riu i el de Butsènit al Molí. Els dos pobles van continuar tenint històries separades com a les èpoques anteriors, ja que pertanyien a dues entitats institucionalment diferents: Montgai al Marquesat de Camarasa i Butsènit als territoris urgellencs del Monestir de Poblet.

Les festes eren molt importants llavors. La Festa Major de Montgai es feia els dies 15 i 16 d’agost, en honor a Santa Maria de l’Assumpció i de Sant Roc, respectivament, i per això al poble hi havia l’església per la primera i la capella pel segon. Santa Maria era una festa molt destacada a tota Catalunya, perquè ja s’havia segat tot el blat i era el dia de pagament dels impostos anuals, i per això a Butsènit també se celebrava. I Sant Roc és una festa votada: els habitants de Montgai van prometre que si Sant Roc feia marxar la pesta, li construirien una capella (llavors a les afores del poble, actualment desapareguda, a la cruïlla entre l’Avinguda del Pare Mirats i el carrer Nou) i li dedicarien cada any una festa. A les celebracions, la música era imprescindible, i fins i tot es feien concursos improvisats de gloses al so dels panderos o tambors, normalment amb una major participació femenina.

espaiador blanc.jpg

Finals del segle XV i principis del segle XVI

La Guerra Civil Catalana (1462-1472) va tancar l’edat mitjana a Catalunya, i la unió dinàstica de la Corona d’Aragó amb el Regne de Castella va fer que les dues grans potències de la península Ibèrica entressin alhora a l’Edat Moderna, tot i que cadascuna va conservar la seua organització interna i la seua autonomia, fet que generava conflictes molt sovint. La Cort Reial es va moure cap a Castella, i la noblesa catalana va anar perdent la seua influència al govern del Principat.

Gravat d'un bandoler de l'Edat Moderna. Origen de la imatge.

Mentre que Catalunya després de la Guerra Civil Catalana es va recuperar lleument, a Ponent va continuar la pobresa i els conflictes socials a causa de les conseqüències de la guerra, el creixent bandolerisme i l’estancament econòmic i demogràfic. La pobresa cobria els municipis de la vall del Sió, i sobre els camins planava el perill de ser robat o assassinat per bandolers. Els bandolers eren tant els saltejadors de camins (empesos per la pobresa i l’exclusió social del moment) com els “senyors bandolers” (nobles empobrit i la seua banda). Els primers bandolers van aparèixer a finals del segle XV després de la guerra, van minvar a principis del segle XVI coincidint amb una petita recuperació econòmica, i van tornar amb força fins a la Guerra dels Segadors, en els moments de més penúries.

En menys de dos segles i mig, Montgai va canviar de senyor feudal 10 vegades (fins a la creació del Marquesat de Camarasa), i els seus habitants (com passava a la resta de pobles de Ponent) ja ho trobaven una cosa habitual i, molt probablement, la relació que mantenien amb ells es basava només en pagar impostos, acatar les normes, actualitzar el padró i traslladar les queixes dels veïns als governadors (representants del senyor). La noblesa era molt absentista, i els seus governadors també; per una banda, els nobles mai es traslladaven a visitar les seues propietats i alguns rarament es reunien amb els altres nobles del Principat a les Corts Catalanes, i per l’altra, els governadors poquíssimes vegades feien acte de presència als pobles i abusaven del seu poder aplicant una justícia arbitrària.

A Butsènit, en canvi, l’abat de Poblet sí que hi anava sovint a visitar-lo, com a la resta de pobles de la seua propietat. El rector de l’església de Butsènit, a més de capellà, feia de representant de l’abat al poble, i alguns maltractaven la població, afegint normes i multes estrafolàries, es quedaven terres i collites dels veïns del poble per revendre-les, amenaçaven a captaires i infants per diversió, etc.

El monestir de Poblet, dibuixat per n’Alexandre Laborde l’any 1806 pel seu llibre Voyage Pittoresque et Historique en Espagne. Origen de la imatge.

Per sota dels senyors nobiliaris i dels seus representants, hi havien les autoritats locals (la universitat pagesa, la paeria o el comú, l’avantpassat dels actuals ajuntaments). Els caps de casa de cada poble es reunien sovint per tractar alguns temes com la gestió dels comunals, les zones de pastura, el manteniment de les infraestructures del poble (netejar carrers, arreglar els camins i els ponts...), arreglar les discussions amb els pobles veïns i pagar alguns deutes i impostos conjuntament. Cada 3 anys a Montgai i 1 a Butsènit, triaven 3 homes de les famílies més riques del poble, i el representant del senyor escollia un d’ells per fer de batlle, i la resta dels caps de casa de les famílies riques eren els regidors o consellers.

A finals del segle XV i principis del XVI, la recuperació econòmica (gràcies al bon clima que propiciava bones collites) i demogràfica es nota aquí, per exemple amb el creixement mica en mica dels habitants de Butsènit des de les 17 famílies que hi vivien el 1484. Això també va fer augmentar l’interès per les novetats científiques, tecnològiques i artístiques que arribaven d’Europa, i en aquests moments va ser quan els habitants de Butsènit van decidir guarnir el portal principal de la vila amb un sostre de guix decorat amb estil renaixentista, que avui en dia encara es pot veure.

Sostre del portal del carrer Major de Butsènit, decorat amb un encoixinat de guix d'estil renaixentista, dels segles XVI o XVII.

A Montgai també hi va haver un petit augment demogràfic durant aquests anys, ja que naixien molts infants però també en morien molts, però menys. Però a mesura que avançava el segle, la situació econòmica va complicar-se. L’any 1537, el 70% de les famílies que vivien a Montgai (entre 60 i 90 segons els documents) eren tan extremadament pobres que quedaven exemptes de pagar els impostos. Fins i tot, els pobres de Montgai es van fer bandolers un temps per anar a robar als habitants de Butsènit, que de fet eren tan pobres com ells.

Diego_de_los_Cobos_y_Mendoza.jpgDiego de los Cobos i Mendoza, primer marquès de Camarasa. Retrat fet per en Valentín Carderera l’any 1559. Origen de la imatge.

El 1543, el rei Carles I d'Espanya (i V d'Alemanya) va crear el Marquesat de Camarasa, on va incloure Montgai, i va donar-lo a Diego de los Cobos (home de confiança del rei i fill del seu secretari personal, de la Cort de Toledo) com a regal de noces amb la Francisca Luisa de Luna y Mendoza, senyora de Camarasa i filla d’una de les famílies nobles més poderoses d’Aragó. No només va ser un regal econòmic, sinó que ell i la seua família van passar de ser burgesos a nobles, amb privilegis feudals (com no pagar impostos i poder fer lleis al seu gust).

Durant aquells segles era molt normal que el rei pagués els favors rebuts amb títols nobiliaris, o que els burgesos els compressin per aconseguir més poder i importància social. Així, per exemple, ho va fer en Francesc Antich, un ric burgès de Barcelona, de família de grans mercaders, que el 1690 va comprar Montgai i Llorenç (a partir de llavors, Llorenç de Montgai) al Marquesat de Camarasa (malgrat que era un mayorazgo, i per tant il·legal dividir-lo ni vendre’l per parts, i això portarà moltes discussions familiars), aconseguint amb els diners allò que quatre segles enrere només es podia aconseguir per herència familiar.

El canvista i la seua esposa, quadre de Quentin Massys de l’any 1515. Origen de la imatge.

espaiador blanc.jpg

Segona meitat del segle XVI

Si a la primera meitat de segle la majoria de famílies podien sobreviure amb penes i treballs de les seues terres, a la segona meitat les collites van ser molt més desastroses, i la fam va facilitar l’expansió de pestes i epidèmies, i un acostipat o una ferida superficial es convertien en mort segura. L’any 1556 hi havia un gran despoblament rural a la Noguera, perquè per sortir de la pobresa molta gent se’n va anar a viure a les ciutats i a la costa. En aquells moments, Montgai era el tercer poble més gran del Marquesat de Camarasa, darrere de Camarasa (la capital) i Cubells (igual de gran que Camarasa) i per sobre dels pobles de Fontllonga (a Camarasa) i Orenga (a Vilanova de Meià). En canvi, Butsènit era el segon poble més petit dels territoris urgellencs de Poblet, superant Bellmunt i per sota de Menàrguens (el més gran), Castellserà (la capital), Bellcaire i la Fuliola.

Les espigolaires, quadre d’en Jean-François Millet de l’any 1857. Origen de la imatges.

I la situació encara va empitjorar més entre el 1574 i el 1584, quan no hi havia manera de trobar menjar per alimentar tothom per tants anys seguits de males collites, i la gent s’havia d’endeutar per poder-ne comprar una mica. La precarietat era tal, que els deutes (censals) es feien crònics, s’arrossegaven de generació en generació i sovint no es podien acabar de pagar mai. A Montgai i Butsènit, la majoria dels habitants que necessitaven diners (i també els ajuntaments) s’endeutaven amb les poques famílies riques que tenien aliments i diners o amb l’Església de Cervera, que cada vegada s’enriquien més. Per intentar sortir d’aquesta situació, es van construir moltes sèquies noves i el 1576 el rei Felip II va començar a preparar la construcció d’un canal de reg per les terres de l’Urgell i la vall del Sió amb l’aigua del Segre per evitar aquestes males collites. Però el rei, malgrat ser absolutista, no podia controlar aquestes terres tan llunyanes al seu palau de Madrid, i la construcció mai va començar.

Aquesta pobresa feia que també augmentessin els atacs dels bandolers a tots els pobles de Ponent, desesperats per trobar menjar o riqueses. Per això, a Montgai les forques per penjar els delinqüents es van traslladar del Tossal de les Forques a just davant del Portal de Migdia. I tothom tenia armes de foc, uns per defensar-se dels bandolers i altres per fer de bandolers, i tothom es prenia la justícia a la seua manera, creant cada vegada més conflictes i problemes.

Al 1600, al canvi de segle, els pobles de Montesquiu i l’Abella ja havien estat totalment abandonats, i les seues terres s’havien afegit al terme de Montgai. I a Montgai i Butsènit hi vivia molt poca gent i també estaven a punt de desaparèixer. A Montgai només quedaven 45 famílies, la meitat que 60 anys abans.

El poble abandonat de l’Estall (al Montsec d’Aragó). Així d’enrunats devien estar els pobles de Montesquiu i l’Abella al segle XVII. Origen de la imatge.

espaiador blanc.jpg

El segle XVII

El segle XVII va ser dur arreu d’Europa, però catastròfic a Espanya i Catalunya. A Montgai i Butsènit van empitjorar els problemes del segle anterior: els deutes van seguir augmentant, i les males collites eren contínues tant al Marquesat de Camarasa com a les terres urgellenques de Poblet. Els bandolers continuaven atacant i creant molts problemes per tota Catalunya i, per si tot això fos poc, la noblesa i la monarquia cada vegada exigien més impostos per continuar amb el seu nivell de vida, per les bones o per les males, malgrat la major part de la gent estigués arruïnada. Els marquesos de Camarasa seguien vivint luxosament i escalant posicions en la jerarquia del poder estatal (emparentant-se amb els comtes d’Olivares i altres nobles “Grandes de España”, i col·leccionant títols nobiliaris com si fossin cromos) mentre els seus vassalls s’ofegaven en la pobresa.

El Corpus de Sang, quadre d’Hermenegildo Miralles, de l’any 1910. Origen de la imatge.

I es va tocar fons a la Guerra dels Segadors (1640-1652). Hi va haver un encariment brutal del preu del menjar per les males collites i la destrucció i robatori que duien a terme els dos exèrcits, que alhora va propiciar una alta mortalitat als pobles, sumada als morts per la guerra, per la fam i per les epidèmies. L’argument per començar la guerra canvia segons els bàndols: els pagesos catalans estaven farts de pagar tants impostos a tants senyors feudals, de la violència gratuïta dels nobles i els seus representants contra d’ells, de l’obligatorietat d’enviar els nois joves a les contínues guerres a l’estranger, i d’haver de mantenir a casa seua soldats castellans que pegaven, violaven, mataven, robaven, destruien... impunament tot allò que els vingués de gust. Els burgesos i els nobles catalans (familiars entre ells) estaven tips que la monarquia hipànica jurés a les Corts Catalanes obeir les lleis feudals del país (que els donaven més poder a ells que al rei), mentre per l’esquena els prenien influència i riquesa en favor dels nobles i burgesos castellans, i posava al capdavant de les institucions catalanes persones castellanes de confiança del rei per dominar-les. Però, alhora, els burgesos i els nobles catalans tenien por que si els pagesos anaven pel seu compte, eren capaços de carregar-se’ls a ells i despullar-los de tots els luxes que ara tenien, i per això s’hi van aliar i van utilitzar els pagesos com a soldats del seu propi exèrcit, menyspreant les reivindicacions de la majoria de la població.

La noblesa valenciana retratada per en Francesco Posso, al Palau de la Generalitat del País Valencià. Origen de la imatge.

I la Monarquia Hispànica posava l’excusa d’acabar amb els bandolers, que segons el govern atacaven només als recaptadors d’impostos del rei i no a la resta de persones de Catalunya, i les guerres contra França. Però en realitat, volia imposar el model polític castellà (el rei mana per sobre de tot i tothom, no ha de negociar mai amb ningú, i ningú el pot contradir perquè és un enviat de Déu) a tota la Corona d’Aragó. Ho havien intentat dissimuladament i comprant la burgesia i la noblesa amb càrrecs i privilegis sucosos, però com que no havia acabat de funcionar, ho volien provar d’una manera més violenta. Si conquerien directament la Corona d’Aragó quedarien molt malament i França (el seu principal enemic) tindria més motius per quedar-se Catalunya, com de fet ja volia França. Per això, el Comte-Duc d’Olivares (primer ministre) i el rei Felip IV van traçar un pla: esperonar els pagesos catalans per a que es revoltessin, i manar que els soldats castellans fessin veure que aturaven els disturbis. Van enviar els soldats castellans a Catalunya amb l’excusa que França volia envair-la i que ells la protegirien, i això va fer emprenyar més els pagesos catalans, que efectivament es van alçar en armes. La noblesa i la burgesia catalanes van negociar llavors amb França, a veure qui els oferia un millor acord, i per això Catalunya es va omplir també de soldats francesos, que igualment sembraven el mal per allí on passaven.

Políticament, la guerra només va servir per endarrerir uns anys les intencions de la Monarquia Hispànica, que ho va aconseguir amb la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta (1716). I per la gent dels pobles, va ser un autèntic desastre en tots els sentits. A més de les morts, la fam i les epidèmies, la destrucció de trossos, cases, molins, ponts... va ser molt important. Fins al 1678 no es va tenir diners per començar a arreglar el molí de farina i el d’oli de Montgai. I un dels edificis que va desaparèixer definitivament va ser el Castell de Montgai, que ja no es va reconstruir; al 1699 només en quedaven unes poques restes, i els habitants del voltant van obtenir permís dels governadors del Marquesat per ampliar les seues cases aprofitant les poques parets que quedaven del castell. També moltes zones van quedar deshabitades (com el Pla d’Urgell) o pràcticament (la vall del Sió), i els supervivents intentaven amagar-se pels boscos i les muntanyes (confonent-los amb els bandolers). Els pagesos del Marquesat de Camarasa es van aliar amb la noblesa i burgesia catalanes que estaven contra del Marquès de Camarasa i del Comte-Duc d’Olivares per vendre o donar els termes a altres persones que els prometien tractar-los millor i tindre més cura dels seus habitants. A més, hi va haver especulació immobiliària per aprofitar-se dels més necessitats, a Montgai encapçalada pel barber del poble, en Pau Canyadell.

Passat el conflicte, Montgai i Butsènit sembla que van deixar de perdre habitants i mica en mica es van anar recuperant, però tots els esforços van ser en va amb l’esclat de la Guerra de Successió (1702-1714). A Montgai moltes cases havien quedat abandonades i al 1669 només hi vivien 34 famílies.

Paisatge de neu i de gel, quadre d’en Wouter Verschuur (1812-1874). Origen de la imatge.

La recuperació no va ser fàcil, perquè a tots els mals que ja hi havia se’n va sumar un altre: la Petita Edat de Gel, un fenòmen que va afectar tot l’hemisferi nord durant segles. De fet, ja s’havia començat a notar des del segle XIV, però els pitjors estralls van ser als segles XVI i XVII, i no va desaparèixer fins a mitjans del segle XIX. Glaçava rius durant setmanes, malmetia les collites de cereals, matava els ametllers, olivers, vinyes..., nevava sovint i els gruixos ensorraven edificis... L’herba de les pastures durava poc temps i calia conrear més cereals pel bestiar, però pocs es podien segar per les gelades, i hi havia poc gra per sembrar els anys següents. Calia molta llenya per no morir de fred, i cada vegada es talaven més i més boscos d’alzines, roures i tot el que es trobés. El fred gelava l’aigua a les capçaleres dels rius i la desforestació allunyava la pluja, de manera que el territori cada vegada era més sec. Cada vegada baixava menys aigua pel Sió, i això portava problemes per regar els horts i els camps del voltant del riu, discussions i baralles pels drets de cada poble de fer servir el cabal d’aigua... La primera de les grans gelades va ser al voltant del 1650, coincidint amb la guerra, i es van repetir les gelades extremes el 1770 i 1850.

espaiador blanc.jpg

L'inici del segle XVIII

El segle XVIII va començar amb una nova guerra, la Guerra de Successió (1702-1714). Fins llavors, els reis de la Corona Hispànica eren de la família d’Àustria, però a causa dels matrimonis endogàmics dels seus avantpassats, Carles II (l’Embruixat) va morir sense fills. Al seu testament va nomenar son cosí el Duc d’Anjou, Felip de Borbó, net del rei francès Lluís XIV (el Rei Sol), el nou monarca hispà, però la família d’Àustria volia que tornés a parent seu, i el Regne Unit, els Països Baixos i Portugal no volien que la família Borbó aconseguís tant poder a Europa.

L’11 de setembre de 1714, quadre de n’Antoni Estruch, de l’any 1909. Origen de la imatge.

Al principi, el nou rei Felip V va voler caure simpàtic a la noblesa catalana, convocant les Corts i jurant els furs i les constitucions medievals, i també a la burgesia, donant més títols nobiliaris a canvi de préstecs de diners, per exemple elevant el burgès Francesc Antich, propietari de Montgai i Sant Llorenç de Montgai, a baró. Però els catalans no es refiaven dels francesos, especialment després del Tractat dels Pirineus (1659). L’arxiduc Carles d’Àustria es va aprofitar d’aquesta situació, i va convèncer la noblesa i la burgesia catalanes a canvi de sucoses promeses. Cada vegada aconseguia més adeptes al Principat, i el 1705 la Gran Bretanya va entrar a la guerra i l’arxiduc Carles va ser proclamat nou rei a Catalunya.

espaiador blanc.jpg

A l’esquerra: retrat d’en Felip V de Borbó, pintat per en Jean Ranc cap a l’any 1723. Origen de la imatge.
A la dreta: retrat d’en Carles d’Àustria. Origen de la imatge.

Això no va agradar gens a Felip V, i va enviar l’exèrcit, començant per Ponent, que va ser conquerit al 1707. Els habitants no estaven tots d’acord amb els nous amos, i hi van haver algunes revoltes per part de la gent local, ajudats pels soldats estrangers (portuguesos, anglesos...). Un dels motius també era que els impostos del bàndol borbònic eren molt més alts que els del bàndol austriacista, i la gent dels pobles portaven dècades de fam i misèria. Montgai, situat a mig camí a la via entre Balaguer i Agramunt, va ser un dels llocs triats per l’exèrcit francès per fer-hi nit diverses vegades per acabar amb els altercats de la Noguera, i això volia dir que havien d’aguantar les destrosses, els saquejos, la violència gratuïta i els incendis provocats pels soldats.

A més, als pobles de Ponent, Montgai i Butsènit també, els va tocar pagar per tornar a construir les muralles de Lleida i de Cervera, en un moment de gran destrucció i pobresa a tot arreu. Butsènit, on no s’hi havien allotjat els soldats i on no havien destruït tants camps, la situació estava una mica millor que a Montgai, que estaven totalment arruïnats. Montgai tenia uns 170 habitants el 1669, 120 el 1708 i 80 habitants el 1717; Butsènit tenia 82 habitants el 1622, 50 el 1708 i només 20 el 1717. La gran majoria dels pobles de Ponent van estar a punt de desaparèixer: al 1535 Ponent tenia el 22% d’habitants de Catalunya, i al 1717 només el 17%. Entre 1716 i 1723, hi va haver 7 anys seguits de sequera, perdent-se totes les collites i fent que el Sió gairebé s’assequés.

Gravat sobre el setge de Lleida de les tropes borbòniques el 1707, d’en Gabriel Bodenehr fet l’any 1720. Origen de la imatge.

Quan va morir l’emperador Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic i rei d’Àustria, se li va oferir el tron al seu germà Carles III, arxiduc d’Àustria. El Regne Unit llavors va preferir la unió entre França i l’Imperi Hispànic que no pas que es tornessin a unir els imperis Hispànic i Romanogermànic, i després de negociar amb el bàndol borbó, va retirar-se de la guerra a canvi de moltes riqueses.

Les conseqüències de la guerra van ser tant polítiques (el Decret de Nova Planta: amb la implantació del model castellà de centralisme i absolutisme, Catalunya va deixar de ser un virregnat per ser simplement una província, sense cap mena d’autonomia, es va crear el Corregiment de Lleida i els ajuntaments, molt jeràrquics i controlats des de la Cort de Madrid), com impositives (el Cadastre i altres sistemes abusius i arbitraris de recaptació que s’anaven sumant als que ja hi havia), administratives (expulsió de les institucions del Principat dels contraris a Felip V, i substitució per aliats seus), etc. La família del baró de Montgai va posicionar-se a favor dels borbònics, per intentar aconseguir més poder i favors del nou rei.

espaiador blanc.jpg

Mitjans del segle XVIII (entre 1730 i 1790)

Després de dos segles de conflictes constants i recuperacions intermitents, el segle XVIII va trencar la tendència. A tota Europa i també a Ponent, va caure dràsticament la mortalitat, mentre que la natalitat va continuar sent molt alta. Això va fer que la població es multipliqués ràpidament, i tants braços a treballar, en un moment de bonança climàtica i relativa pau militar, van impulsar el creixement econòmic del segle, que a Ponent es va traduir en més demanda d’aliments i en més producció de productes agraris i també en el conreu de més terres (les de més mala qualitat) per cobrir la demanda creixent.

Per exemple, a Montgai es va passar dels 80 habitants al 1717 als 100 el 1749, i al 1731 tenia un forn de pa, un bar, una botiga, notaris i un pou de gel. També es van crear noves masies i premses de vi repartides pel terme municipal, i d’aquest moment podrien ser els cups i els edificis d'Escanyimars, al camí de Montclar, i els edificis del Turó del Calvari, actualment destruïts.

Més capacitat econòmica implicava un marge més ampli per a cobrir d’altres necessitats, i les esglésies en són un bon exemple d’aquell moment. Amb poc marge de diferència, durant la dècada del 1750, Montgai i Butsènit van acabar les noves esglésies, i les van decorar intensament amb l’estil artístic i els motius de moda en aquells moment, com es pot veure a les pintures barroques de Butsènit.

 

El creixement del segle XVIII no només va esperonar els conflictes ramaders pels límits, terres i comunals. L’expansió no es va repartir de forma igualitària i va comportar una accentuació entre aquells que cada cop tenien més i els que cada cop tenien menys, tot impulsant les grans fortunes i propietats. A nivell social, aquesta concentració s’acabaria traduint en problemes d’accés a la terra i l’increment de jornalers per compte d’altri. A Montgai, entre 1744 i 1772, la desigualtat econòmica va augmentar notablement, arribant al punt que el 10% més ric (especialment la família Antich, els barons del poble, i la família Perera, grans terratinents locals) acumulés la meitat de la riquesa de tot el poble. A Butsènit, el 1800 la situació social del poble havia arribat a nivells preocupants, i les classes baixes (petits pagesos, pagesos a temps parcial i jornalers) ben just sobrevivien mentre els grans propietaris de ramats i terratinents se n’aprofitaven per pagar-los sous cada vegada més baixos.

També en aquests moments va començar una obstinada repressió de la llengua i cultura catalanes, prohibint-la a la política (1716), a l'església (1755), als llibres (1768), a l'escola i tota l'educació (1768), a la justícia (1768), a l'economia (1772), a les obres de teatre i a les cançons (1799), al pati de les escoles (1837), als cementiris (1838), als metges (1846), a les escriptures de propietat (1862)...

espaiador blanc.jpg

Finals del segle XVIII i principis del XIX

El segle XVIII va acabar com va començar: amb una guerra contra França. En aquest cas va ser la Guerra Gran (1793-1795), que es va encavallar amb la Guerra del Francès (1808-1814), però amb uns ideals radicalment diferents de la Guerra de Successió: una república liberal i acabar amb el sistema feudal.

De fet, el feudalisme, aquell poder que s’havia anat conformant des de la caiguda de l’Imperi Romà i que havia aconseguit la seua màxima esplendor durant la Baixa Edat Mitjana, arribava a la seua fi. El substituïa una nova era històrica protagonitzada pel comerç, la fàbrica i l’Estat burgès i liberal. Els títols nobiliaris ja no tenien la mateixa importància que en el passat, i la propietat privada invalidava l’entramat feudal de múltiples drets i deures sobre les possessions. Però el procés de desintegració no va ser ni lineal ni ràpid, i durant tota l’edat contemporània les antigues elits feudals anirien apareixent intermitentment en moments políticament favorables a l’Antic Règim. En aquest context, s’inscriu el 1797 el nou canvi de vassallatge de Montgai, quan la Baronia torna al Marquesat de Camarasa per interessos econòmics i nobiliaris de les famílies Antich i de los Cobos.

A finals de l’Edat Moderna, el Monestir de Poblet (el senyor feudal de Butsènit) ja no era tan poderós com segles enrere, ja que la nova mentalitat i la política començaven a girar-se en contra dels monestirs i del seu poder feudal. I l’economia també ho va fer, amb el problema de l’adequació de les rendes que extreien dels pobles amb el creixement dels preus durant el segle XVIII. Així, l’any 1789, coincidint amb la Desamortització de Godoy, Butsènit i molts altres pobles de l’Urgell van passar a ser de la monarquia, amb una indemnització notable a Poblet, i es van suprimir els monopolis feudals de pesca, caça, forns, molins, aprofitaments d’aigües, etc. Però Poblet va seguir cobrant els impostos allí, i això, sumat a les noves idees de la Revolució Francesa que ja havien arribat a Ponent, va ser l’origen de la revolta d’aquests pobles. La primera victòria dels veïns de Verdú i Menàrguens contra Poblet, i la resposta posterior del monestir, va animar als habitants de Butsènit a apropiar-se del molí, les sitges i alguns camps que eren propietat i monopoli de Poblet. Els pagesos estaven massa famèlics, i estaven farts de pagar tants impostos per a què els nobles i l'església visquessin tan luxosament a costa dels més pobres. A mitjans del segle XIX, amb les desamortitzacions de Mendizábal (1836-1837) i Madoz (1854-1856), la situació es va solucionar, ja que Butsènit va passar completament a la monarquia.

Breu resum del llibre Coca Moreno, Marc (2018): Montgai i Butsènit a l'edat moderna (XVI-XVIII. Estructura social i desenvolupament històric. Col·lecció Espai Temps, n. 72. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.