Saltar al contingut Saltar a la navegació Informació de contacte

L'època Feudal

Des de mitjans del segle XI dC fins a finals del segle XV dC.

feudalisme.jpg

Serfs treballant al camp sota les ordres d'un senyor feudal. Origen la imatge.

Montgai i Butsènit, com la resta de pobles de la vall del Sió, van ser conquerits pels exèrcits cristians dels comtats d'Urgell i de Barcelona en la seua expansió cap al sud, cap al 1050. Els pactes i negociacions entre els comtes van fer que Butsènit passés a ser del terme d'Artesa de Segre, a dins del comtat d'Urgell, i Montgai va entrar al terme de Cubells, al comtat de Barcelona (és a dir, del rei de la Corona Catalanoaragonesa). L'objectiu dels comtes era que en cada terme municipal hi hagués zones muntanyoses, zones planes i el curs del riu Sió (del que en sortien sèquies de reg) per beneficiar-se del màxim de recursos naturals, agraris i ramaders possible. Amb el temps, van anar canviant els senyors de Montgai i Butsènit, però es va mantindre aquesta separació durant molts segles.

El poble de Butsènit apareix per primer cop als documents escrits al 1039 com a Bocenic, i al llarg de l'època feudal s'escriu també Boccenico (1088), Bochcenich (1162), Puicenic (1168), Boccenic (1179), etc. La primera menció escrita que es coneix de Montgai va ser l'any 1152.

El feudalisme marcava la jerarquia de poder: els senyors feudals manaven per sobre dels vassalls, i els vassalls alhora podien ser senyors feudals d'altres vassalls, però els vassalls només podien tenir un senyor feudal. Els pactes de vassallatge generalment passaven de pares a fills/es com si fossin una cosa més de l'herència. El tracte era que els senyors feudals havien d'ajudar i protegir sempre que calgués als seus vassalls, i els vassalls havien de treballar, pagar impostos i ajudar al seu senyor cada vegada que ho demanés, però molts senyors intimidaven, amenaçaven i atacaven els seus propis vassalls per a què fossin més obedients amb la por. Molta gent fugia cap als pobles més grans i a les ciutats, i per això els senyors feudals van instaurar mals usos per a què els treballadors del camp no marxessin de casa seua i així seguir cobrant els impostos. A més, els pobres vassalls (pagesos, pastors, artesans...) també havien de pagar els impostos a les institucions eclesiàstiques de cada terme: a la parròquia, al monestir, al convent, a l'abadia, a la canònica, a la col·legiata, al bisbat... que sovint també eren els seus propis senyors feudals, i a més d'amenaçar els seus vassalls amb les armes ho feien amb el temor cap a déu i una possible futura infelicitat de tota la seua família. També hi havia esclaus, pocs, que eren persones segrestades que les feien treballar lluny de la seua terra, però si es convertien al cristianisme els havien d’alliberar.

Cada terme tenia un propietari (que podia ser amo d'altres termes), que era vassall del comte; el propietari cedia la gestió de cada poble i masia a un castlà (que es feia vassall del propietari), que era l'encarregat de refortificar el castell, protegir-lo dels atacants, organitzar un exèrcit per defensar-lo (que de vegades utilitzaven per robar els castells d'altres castlans) i cobrar els impostos dels habitants (els impostos es repartien entre el castlà i tots els seus senyors feudals). Com més veïns hi hagués a un poble, més impostos podria cobrar el castlà, i així guanyaria més fama i popularitat de cara al seu senyor feudal, que li podria encomanar feines on es guanyessin més diners.

Per poder tenir més gent a la vall del Sió per defensar la zona i per posar en cultiu més terres, a principis del segle XI es va convidar a pagesos dels Pirineus a venir a viure a la plana i es van crear moltes quadres, masies fortificades (que semblaven petits castells) propietat d'un cavaller (que era vassall de l'amo del terme) amb els camps, els horts i les pastures del seu voltant. Es van fundar les quadres de Montesquiu i Abella al camí entre Montgai i la Torre de Fluvià, Montgai es va convertir en una quadra (de fet, en època andalusina ja era una masia fortificada) del terme de Cubells (que també incloïa les quadres de Pugís i la de Bondia, anomenada actualment la Torre de Fluvià), i Butsènit al 1084 va aconseguir la "independència" d'Artesa de Segre i va passar a ser un terme propi, dins del que hi havia Finestres (ara dins del terme de Penelles), Penelles (fins al 1186), l'Espígol (al terme de Tornabous) i Barbens.

Respecte l'època andalusina, es van ampliar les terres de reg amb noves sèquies a les ribes del Sió i a la riera de Valldeixils, i allí s'hi conreaven sobretot hortalisses, lli i cànem, i a les terres de secà s'hi feia blat, ordi, farratges (aufals, civada...), olivers, vinya, fruits secs, etc. i també hi havia zones ermes de pastura (d'on treien les plantes medicinals) i boscos (dels que també aprofitaven la llenya, els bolets, els fruits silvestres, caçaven conills, porcs senglars i ocells...). Les terres regades pel Sió eren tan fèrtils que fins i tot el monestir de Poblet (a 60 km de Montgai, dos dies de viatge) va comprar-hi una gran finca. També tenien animals: ovelles, cabres, vaques, bous i gallines.

La majoria dels camins nous que es van fer en època andalusina per connectar els nous pobles i masies van continuar fent-se servir a l'època feudal. En coneixem dos que estaven especialment transitats, i per això estaven millor cuidats: el que anava nord-sud passant per davant del castell de Butsènit i prop de Finestres, que estava empedrat, i el que anava est-oest resseguint el fons de la vall del Sió per connectar les dues principals ciutats on els habitants de la zona anaven a mercat: Agramunt i Balaguer. El fet que Montgai estigués pràcticament a la meitat del camí de les dues ciutats va ajudar a fer créixer la quadra fins a convertir-se en un poble d'una certa importància a la zona. També era molt important la ruta comercial des de Talarn (prop de Tremp) cap a Agramunt, i que continuava cap a Tàrrega, Montblanc i Tarragona.

La gran bonança climàtica i econòmica dels segles XII i XIII va permetre augmentar notablement la població que vivia a la vall del Sió i a tota Europa, i que cada vegada milloressin més les condicions de vida i també que es fessin molts avenços en medicina, ciència, tecnologia, etc. Però tot es va estroncar amb les desgràcies que van arribar al segle XIV: la sequera i les gelades van matar els cultius i els animals, i la gent es moria de fam i de fred, i cada vegada estava més dèbil per suportar les nombroses onades de pesta negra que arribaven a través del comerç mediterrani, que va matar entre la meitat i tres quarts de la població de tota Europa, també de Ponent. A més, un seguit de terratrèmols inusualment forts van esfondrar molts edificis i van terroritzar encara més la gent, que els cristians ho van fer pagar als jueus (com la tragèdia al Call de Tàrrega al 1348) i als musulmans (els casos més greus van ser al sud-est peninsular, però a Ponent també hi van haver atacs), que fins llavors havien conviscut plegats en relativa pau. Per si tot això fos poc, les ànsies de riquesa i poder dels reis i els nobles de la Corona d'Aragó feien que sempre estiguessin en guerra contra algun o altre regne o comtat (com la guerra del comte Jaume d'Urgell contra la decisió del Compromís de Casp) o entre senyors feudals veïns, de manera que reclamaven cada vegada més diners als pocs pagesos, ramaders i artesans que havien sobreviscut, i obligaven als pobles a construir noves muralles o refer les existents per si els enemics conquerien Catalunya, i tot això ho pagava sobretot la gent més pobra. I, a sobre, els senyors feudals no volien deixar de guanyar tants impostos com abans malgrat la pobresa dels seus vassalls, a qui cada vegada pressionaven més. Tot això va esclatar a mitjans del segle XV, amb les revoltes al camp (la Revolta dels Remences) i a les ciutats (la Busca a Barcelona), que van ser l'espurna per començar la Guerra Civil Catalana (1462-1472), i que no es va més o menys solucionar fins a la Sentència de Guadalupe (1486), fet que marca l'inici de l'Absolutisme i l'Edat Moderna a Catalunya. Tant terror i tantes morts van canviar totalment la manera de veure la vida de la població que va sobreviure. Moltes quadres i pobles, com Montesquiu i l'Abella al nostre terme van desaparèixer completament (les seues terres van passar a ser de Montgai), i segurament Montgai i Butsènit també van estar a punt de quedar abandonats.

Actualment es poden veure encara restes de l'època feudal dels pobles de Butsènit i Montgai al nucli històric, amb la disposició dels carrers, trams de muralles (Butsènit), els portals (Butsènit i Montgai), les torres o castells (Butsènit i Montgai), els sitjars per guardar els cereals (Butsènit), etc. Els poblats de Montesquiu i l'Abella no es poden visitar avui en dia perquè no estan excavats ni preparats per fer-hi visites, i per això en tenim tan poca informació d'ells.

El poble de La Couvertoirade (al nord d'Occitània) encara es conserva tal com era a l'època feudal, que seria molt semblant a Montgai i Butsènit entre els segles XI i XV. Origen de la imatge.

Per més informació: Domingo Rúbies, Dolors (2014): Una frontera interior. Montgai i Butsènit a l'edat mitjana. Col·lecció El Comtat d'Urgell, n. 12. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

Document Actions