L'època Andalusina

_{La civilització del califat de Còrdova en temps d’Abd al-Rahman III, quadre de Dionís Baixeras (1885). Origen de la imatge.}

Entre els anys 711 i 716, l’exèrcit musulmà, encapçalat per líders tribals de la península Aràbiga i del nord d’Àfrica, conquereix tota la península Ibèrica i instaura el seu sistema polític als nous territoris dels que s’ha apoderat. La gran fam, les epidèmies de pesta, la gran mortalitat i les constants guerres internes de finals del segle VII feien que la població visqués d’una manera molt precària, i quan van arribar els musulmans gairebé no van trobar resistència, i fins i tot alguns els van veure com una esperança per millorar la seua situació personal i familiar, econòmica per al poble i de prestigi social per a l’aristocràcia. Així, per exemple, el traspàs de poders a la ciutat de Lleida es va fer relativament amistosament el 713. Els cristians i els jueus van seguir vivint com fins llavors, sense amagar-se ni perdre les seues possessions i, a més, els musulmans van aportar riquesa econòmica (diners i productes exòtics), riquesa cultural (van portar la literatura i la filosofia de l’Imperi Bizantí i de la Grècia antiga), riquesa tecnològica (el paper, millors sèquies de reg, noves tècniques arquitectòniques, millors artesans...), riquesa científica (eren bons metges, cirurgians, remeiers... i van recuperar la higiene) i riquesa agrària (van ser els primers a conrear a Catalunya arròs, aubergínies, aufals, pastanagues, llimoners i altres cítrics, mango, lli, cotó, canya de sucre...). Però els carolingis (els cristians del nord dels Pirineus, de l’Imperi de Carlemany) no estaven d’acord amb aquesta situació, així que de tant en tant atacaven Ponent i tota Catalunya, destruint pobles i ciutats, com Lleida l’any 800.

L’actual terme de Montgai, en època andalusina, formava part del territori de la ciutat de Balaguer (fundada al segle VIII dC), que al seu torn estava dins del territori de Lleida. S’hi va fundar l’alqueria (petit poble) de Butsènit, que tenia un torre (burj en àrab, d’on ve el nom actual del poble), i l’almúnia (una casa d’estiu del propietari, que viu a la ciutat, i la masia pels treballadors) de Montgai, que també tenia una torre de guaita. Hi vivien sobretot pagesos i pastors, que tenien els horts al costat del Sió i els camps de blat, ordi i les pastures al secà. El terme de Butsènit (sent Montgai un agregat seu) arribava fins al nord a la Serra de Púdia, la Serra de Montclar i la Donzell (Agramunt), i al sud a la Serra de Finestres (entre la Serra de Quadres i la Serra d’Almenara). La creació de noves ciutats, pobles i masies van fer necessaris nous camins per connectar-los, i la majoria dels que havien construït segles enrere els romans van passar a ser camins de finques i carrerades per als ramats.

Actualment encara es poden veure restes de les torres andalusines de Butsènit i de Montgai.

_{Reconstrucció de l'alqueria de Bofilla (Bétera, València) amb la seua torre i la muralla, que s'assemblaria força al poble de Butsènit en època andalusina. Dibuix de López Elum. Origen de la imatge.}

_{Reconstrucció de la madina Balagi (la ciutat de Balaguer) al segle XI. Dibuix d'en Francesc Riart. Origen de la imatge.}

Resum del llibre Domingo Rúbies, Dolors (2014): Una frontera interior. Montgai i Butsènit a l'edat mitjana. Col·lecció El Comtat d'Urgell, n. 12. Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.