L'època Contemporània
Des de mitjans del segle XIX dC fins l'actualitat.
Malgrat les dificultats econòmiques, socials, culturals i polítiques amb què es va acabar l'Edat Moderna, l'Edat Contemporània va marcar un nou pas per deixar enrere l'absolutisme i esdevindre un país més modern i que es preocupi més per tots els seus propis habitants. El procés va ser lent i amb molts retrocessos que impedien avançar.
L’any 1810 es van dur a terme les primeres eleccions per elegir els representants polítics a les Corts de Diputats, que en aquells moments només assessoraven al rei en les lleis que havia de fer, però el rei tenia la potestat de deixar de convocar eleccions quan li plagués, i tenia una extensa xarxa de cacics (nobles i burgesos locals) que manipulaven els resultats, els censos electorals, amenaçaven els electors, etc. Fins al 1886 només podien votar els homes rics (sufragi censatari); entre 1891 i 1931 només podien votar els homes independentment de la seua riquesa (sufragi universal masculí) i a partir del 1933 també van poder votar les dones (sufragi universal total). Es van prohibir les eleccions entre 1814-1820, 1823-1834, 1923-1930 i 1936-1977.
L'any 1833 es van crear les actuals províncies, més petites que les anteriors, amb l'objectiu de gestionar millor i d'una manera més eficaç el territori, la població i els impostos recaptats; però el caciquisme i la noblesa i burgesia locals les van utilitzar per aconseguir més poder sobre la població. El 1836 hi va haver la Desamortització de Juan Álvarez Mendizábal (president del Consell de Ministres del Govern Espanyol), que volia vendre petits lots de terra als pagesos que la treballaven, i així crear una classe mitjana forta, i alhora treure poder de l'església que acaparava aquestes terres; però la noblesa i la burgesia també ho van manipular per quedar-se ells tota aquesta riquesa.
Les escoles públiques de primeres lletres van començar a implantar-se a l’Estat espanyol a partir del 1833, i el 1845 es va instaurar per primera vegada un sistema d’instrucció nacional, amb un mateix currículum per a les escoles tant públiques com privades, però amb separació física i d’assignatures per gènere. Però l’Estat pràcticament no pagava res, i els Ajuntament poques vegades podien assumir pagar un mestre i el manteniment de l’escola, que sempre es trobaven en deficients condicions.
També en aquests moments va començar a haver-hi metges a cada poble, pagats a mitges entre els ajuntaments i el veïns.
El 1857, Butsènit va passar a formar part del terme de Montgai, per primer cop en la seua història, i així ha durat fins ara. Actualment encara es desconeixen els motius d’aquesta decisió.
El 1860 va arribar per primer cop el tren a Ponent gràcies a la línia Barcelona-Lleida amb estació també a Tàrrega, entre d’altres. El 1905 es va inaugurar la línia de tren entre Mollerussa i Balaguer, interconnectada també amb l’anterior. El 1919 va començar el projecte del tren entre Balaguer i Tàrrega amb ramal a Linyola, i el de Ponts a Tarragona passant per Tàrrega. El 1924 es va posar en funcionament la línia entre Lleida i Balaguer i l’any 1951 es va afegir la de Balaguer a La Pobla de Segur i es va eliminar la de Mollerussa-Balaguer. El tren encara no ha arribat a la vall del Sió, però aquestes són les línies més properes que han existit.
L’any 1862, després de moltes dificultats i projectes fallits durant segles, es va posar en funcionament la Secla Principal del Canal d’Urgell. A Butsènit ja abans hi havia la secla molinal, que a més de fer arribar l’aigua del Sió al molí de Cal Moliner per fer la farina, l’oli i una mica d’electricitat, permetia regar els horts, alimentar el safareig per rentar, etc. Però les millores tècniques i tecnològiques també van permetre la construcció de les sèquies secundàries (1920) i del Canal Auxiliar (1932), del que surt la Secla Gran de la vall del Sió.
Durant el segle XVIII, les famílies més poderoses de Montgai i Butsènit van aconseguir el control de les institucions locals, amb el qual feien prevaldre els seus interessos familiars per sobre de la majoria dels habitants. Això va ocasionar que els canvis econòmics derivats del Canal d’Urgell succeïssin amb retard respecte d’altres indrets de Ponent. Hi van haver moltes dificultats per introduir nous cultius intensius de reg més productius i rendibles (panís, arbres fruiters, hortalisses... fora dels petits horts familiars), mentre que es continuaven fent els conreus extensius de secà (blat, ordi, civada, olivers, ametllers, vinya...) regant-los quan faltava l’aigua de la pluja. Això es devia per una banda a les restriccions i obstacles de les institucions públiques per fer productes diferents dels tradicionals, i de l’altra a la poca demanda del mercat per aquests productes nous. Passats els estralls de la Guerra Civil, aquest retard es va traduir en una falta de diversificació econòmica que va pressionar la població a traslladar-se a les ciutats o a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta divergència econòmica s’ha mantingut amb els anys, i la tendència demogràfica cap al despoblament del món rural és el resultat d’aquest moviment històric.
[La Guerra Civil a Montgai i Butsènit la trobareu explicada aquí]
Un cop passada la dictadura militar feixista de F. Franco i els intents de reeditar-la (23F de 1981), que va fer retrocedir notablement en totes les conquestes socials anteriors, especialment les de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i la Segona República Espanyola (1931-1936), la restitució de la democràcia liberal va portar també l'adopció de l'Estat del Benestar, ja comú llavors a la resta d'Europa com a resposta social del bloc capitalista contra el comunisme, i es va instaurar per primer cop una educació bàsica i una sanitat públiques de qualitat i no-discriminatòries, una educació universitària a l'abast de la majoria de la població, una administració pública més propera, transparent i justa, una integració social, lingüística i cultural a Catalunya de les persones nascudes fora, etc.
Però després de molts mil·lennis d’humans habitant aquest territori i adaptant-se a ell com la resta d’éssers vius, també a partir de la dècada de 1960 el paisatge ha estat transformat radicalment i els humans hem pretès adaptar-lo totalment al nostre gust. Hem cultivat terres ermes amb gran quantitat de productes químics a canvi de preus agraris irrisoris; hem aplanat les finques destruint el relleu que la natura havia creat amb esforç durant mil·lennis; hem volgut domesticar els boscos i els secans per fer ecosistemes estèticament agradables als humans; hem asfaltat carreteres i camins per arribar a tot arreu a velocitats innecessàries; hem creat abocadors i plantes incineradores per treure’ns de la vista tots els residus que creem i que la natura tardarà milions d’anys en poder absorbir; hem contaminat l’aire, l’aigua i la terra amb l’excusa d’un desenvolupament econòmic que només ha portat més pobresa i desigualtats; hem fet créixer les ciutats (i la seua insalubritat) fins a nivells social, cultural i econòmicament inassumibles a costa d’abandonar el territori que ens proveeix de menjar; etc.